Raphael Schutz, ambaixador d'Israel a Espanya
Traducció de cat-israel.org
La pau, a la nostra regió és des de fa dècades un dels anhels de la comunitat internacional i de la societat israeliana, una aspiració que han fet seva els diferents governs d'Israel. Mentre que els esforços d'Israel dirigits a assolir la pau amb Egipte i Jordània van concloure amb la signatura de tractats de pau, tots els intents d'obtenir un acord negociat amb els palestins han fracassat per l'oposició dels seus líders.
El rebuig dels dirigents palestins de qualsevol proposta de pau obliga a qüestionar-se sobre la seva voluntat d'arribar a una pau negociada. L'exemple més recent és la negativa palestina a la represa de les negociacions de pau des de les eleccions celebrades a Israel a principis de 2009.
Les negociacions van ser suspeses unilateralment pels palestins, i totes les propostes israelians per reprendre-les han estat rebutjades per l'Autoritat Palestina. De res han servit les iniciatives israelianes de desbloquejar la situació.
En el seu discurs a la Universitat Bar-Ilan (14 de juny de 2009), el primer ministre Netaniahu va expressar clarament la seva acceptació de l'establiment d'un Estat palestí al costat de l'Estat jueu per tal que tots dos visquin en pau i seguretat. En aquest discurs, Netaniahu va exhortar a l'Autoritat Palestina a reprendre immediata i incondicionalment les negociacions per concretar la visió de "dos Estats per a dos pobles”. El negociador en cap palestí, Saeb Erekat, es va negar a reiniciar les converses. El govern d'Israel ha posat en pràctica mesures importants destinades a millorar el clima polític a la regió. Entre elles es compten diverses disposicions encaminades a facilitar la llibertat de circulació dins de la Cisjordània i també entre la Cisjordània i Israel, així com la cooperació amb els palestins en matèria de seguretat. A més de millorar la qualitat de vida de la població palestina, aquestes mesures han facilitat un fort desenvolupament econòmic. La nova situació sorgida arran d'aquests canvis, el cessament de la violència terrorista des de Cisjordània, i un esforç de gestió econòmica de les autoritats palestines, han fet possible que l'economia de Cisjordània creixi aquest any un 8%, segons el Banc Mundial .
Tot i que la vida a Cisjordània ha millorat notablement arran d'aquestes iniciatives israelianes; els dirigents palestins alimenten una campanya internacional destinada a deslegitimar Israel, danyar la seva economia i debilitar la seva capacitat de defensar-se.
El Govern israelià va aprovar el novembre passat la paralització durant deu mesos de la construcció d'habitatges en els assentaments de Cisjordània. Com va indicar Netanyahu, la mesura està "destinada a propiciar la represa de les negociacions”, ha oferir “una oportunitat per avançar en el camí de la pau”. També aquesta decisió ha estat criticada pels dirigents palestins, que han rebutjat qualsevol mena de negociació amb Israel.
Com ja s'ha assenyalat, aquesta oposició palestina a aconseguir la pau no és un fenomen nou, de fet, Abba Eban, ministre d'Exteriors d'Israel, fa ja algunes dècades va encunyar la famosa frase «els palestins no perden l'oportunitat de perdre una oportunitat ». Des de llavors, abunden els exemples. La signatura dels acords d'Oslo (1993) i les negociacions posteriors feien pensar en una solució pacífica del conflicte palestí-israelià. La comunitat internacional i, el que és més important, una majoria de la societat israeliana, van creure que el camí cap a la pau era irreversible. Malgrat això, a principis de 1996 es produeix la pitjor onada d'atemptats terroristes palestins contra civils israelians, amb centenars de morts en poques setmanes. El 2000, a Camp David, a la cimera patrocinada per Bill Clinton, Arafat es nega a signar l'acord llargament negociat i desencadena la segona Intifada, i una onada d'atemptats terroristes.
Pocs mesos després (Taba, 2001), en una nova cimera amb el president d'Egipte, Hosni Mubarak, com a amfitrió i amb la participació de Clinton, Arafat escenifica davant del món el seu rebuig d'última hora a un acord pactat. El 2005, retirada de Gaza, desmantellament d'assentaments i sortida de tots els civils israelians de la franja. La resposta palestina: llançar coets i míssils des de Gaza contra la població israeliana. Prop de deu mil llançats en tres anys.
Pel que sembla, els terroristes palestins (no només de Hamàs) van convertir la tan reivindicada fórmula «pau per territoris" a "bombes per territoris». El 2008, Ehud Olmert li va presentar al president de l'AP, Mahmud Abbas, una oferta de pau sense precedents. Abbas la va rebutjar declarant unes setmanes després que ho havia fet perquè “les diferències eren massa grans”. Abbas va afegir: “Esperaré fins que Israel congeli els assentaments ... fins aleshores, a la Cisjordània tenim una bona realitat ... la gent porta una vida normal”.
Una de les assignatures pendents dels dirigents palestins és abandonar el discurs maximalista. És imprescindible que adoptin un discurs realista i pragmàtic capaç de conscienciar la societat palestina que per assolir la pau amb Israel hauran de renunciar a part dels seus somnis. Només un líder disposat a això podrà signar un acord entre els dos pobles. Des de fa anys, la societat israeliana va assumir que la pau només s'aconseguirà amb renúncies doloroses.
El Govern d'Israel ja ha demostrat, amb paraules ifets, el seu compromís de promoure la pau. Igual que els governs que el van precedir, està disposat a negociar i a fer concessions, fins i tot difícils. Els dirigents de l'Autoritat Palestina pretenen aconseguir la pau sobre l'única base dels seus propis termes, es neguen a negociar.
Seria una veritable tragèdia que els líders palestins van escollir una vegada més el "tot o res” i que rebutgessin arribar a un tractat que permeti a tots dos pobles viure en pau i seguretat.
.jpg)
Escrits
