Aquest Shabat és a més Tu B’Shvat ( 15 del més de Shvat). L’Any Nou dels Arbres. Us deixo amb una petita història...


Les pomes i el plançó
(adaptat per mi d’un Midrash)


Ja feia uns quants dies que els avis estaven frisosos per l’arribada dels fills i nets. Una vegada a l’any els fills venien a casa a buscar les pomes per l’hivern.

El diumenge al matí un quatre per quatre va arribar a la finca, i els fisls, net, paquets, bosses, i un cotxet de nadó van sortir a empentes del cotxe amb un soroll més que evident.
Una nena d'uns 12 anys, cada vegada més alta i maca va cridar la seva atenció; era la seva neta. Rondinava i es prenia la visita sense entusiasme. Estava més pendent del mòbil que no pas de la visita.

"Collir pomes. Collir pomes. Cada any el mateix", . "Que no podem comprar les pomes a la fruiteria? Estan perfectament bé. Per què hem de fer aquest viatge cada any per unes quantes pomes tontes?". L’avi, que ho havia sentit tot, somreia des de la porta estant de la casa. Aviat va sortir l’àvia tot eixugant-se les mans al davantal. Darrera va sortir el seu oncle, la seva tia i els seus cosins.

La mare de la nostra protagonista estava més pendent del nadó que de les protestes de la pre-adolescent: "Pots agafar aquesta bossa? Hi ha el bolquers del teu germà ". L’avi va afanyar-se a fer un petó a la nena, però sense dir-li res de que havia sentit que no li agradava la visita.

Els pares, els oncles i els cosins van entrar a la casa amb el nadó i l’avia, i la nostra mossa es va quedar a fora mentre parlava pel mòbil. Mentre caminava es va endinçar la camp de pomeres. De lluny, des del camp estant se la mirava l’avi.

La nostra noieta només volia acabar ràpid i tornar a casa a trobar-se amb les seves amigues i mirar aquell noiet que li començava a fer gràcia; però, mentre estava aquí entre abres amb fulles, branques i terra.

Mentre caminava va veure com el seu avi la cridava. Estava ajupit sobre uns petits plançons de pomeres, prenent-los un a un amb molt d'amor i ubicant-los gentilment a forats espaiats. La nostra mossa remugant s’hi va acostar i el va veure piconat la terra al voltant de cada plantada, com si fossin els seus nadons. L’avi la va mirar i va somriure.

"Són bonics, oi?", va dir ell.

"No està malament", va contestar la nostra mosseta. "Però quant de temps passarà fins que siguin prou grans com per fer pomes?".

"Oh, per produir? Uns vint anys, potser més ". La noia es va mirar al seu avi de manera condescendent. L’avi es va avançar al que pensava: “Sí, ja sé que penses que no els veuré donar fruit, i tens raó... res és etern, i ni jo ni la teva àvia tampoc” . “No avi, no pensava...” va dir ella tot posant-se vermella... però es va atrevir a dir: "Vint anys? Llavors per què ho fas?”

L’avi va somriure i li va dir: "Totes aquestes pomeres van ser plantades pel teu besavi i el teu rebesavi. Ells, quan va arribar l’hora, es van preocupar prou en aquesta època de plantar per al futur. I mira, amb una mica de paciència, el futur ha arribat prou ràpid amb els teus pares, els teus concles, el teu germà, els consins i tu mateixa. Espero que aquests plançons proveeixin munts i munts de bones fruites per a tu, els teus fills i néts, i per a qui decideixis que vulgui venir-ne a gaudir ".

La nostra protagonista va quedar muda. Res en els seus dotze anys de vida l'havia preparada per a pensar que cap cosa del que hi ha d'humà és etern, però que a la vegada això ens permet ser immensament generosos en la nostra vida.

"T'agradaria plantar-ne un, joveneta?", Va dir l'avi mentre li oferia un dels seus plançons, "Potser algun dia tornaràs aquí i els teus fills recolliran pomes del teu “arbre"". Per un moment no hi havia mòbil, ni havien amigues i les pomes tenien sentit per si mateix, més enllà de les boniques pomes de la botiga. Va agafar el plançó i es va sentir bé matxucant la terra al seu voltant i regant-lo amb un pot d’aigua.

Amb poc temps va veure com s’acostaven la mare, el pare amb el menut nadó als seus braços i l’àvia. “Ah! Ets aquí, va dir la mare” ... “Hem carregat ja les pomes al cotxe” va dir el pare, mentre es mirava la seva filla, ara amb les mans brutes de terra i mentre goitava el seu plançó.

La mare es va mirar la seva filla i tot d’una li va ensenyar un arbre. No era dels més grans , però sí dels més drets de l’hort. “Aquest és el meu plançó, filla” ... "fa vint-i-cinc anys el teu besavi també em va ajudar a plantar-lo... em va dir que m’ajudaria a tornar a venir a buscar-lo en un moment que jo somniava en la ciutat, devia tenir la teva edat”.

La nostra noia va somriure mentre mirava la mare i l’àvia, els oncles, els cosins i el pare que passejaven pel camp. Ella ja tenia el seu arbre, ja tenia un motiu per tornar. A la tarda a l’hora de marxar, havent dinat , la nostra noia va dir a l’avi: "Estic contenta d’haver plantat el meu arbre, però ho estic més de que tu n’hagis plantat per a tots nosaltres”.

Avui la protagonista ja és mare, i el plançó és arbre i l’avi ja no hi és, i els pares i els oncles són ara els avis d'aquesta generació , i el cosi treballa al camp , i moltes noves noies i nois rondinen per les pomes... i un altre plançó ( o millor dit, molts plançons) esperen que una nova generació els planti. I han passat molts, molts "anys nous dels arbres" i la nostra història continúa. Tu b’Shvat Sameakh”