Discurs d'Obama a El Caire

Us presentem una transcripció completa traduïda al català del discurs del President Obama a El Caire. Veureu que és un discurs farcit d'un bonisme empalagós sovint vuit i pensat més per la llàgrima del cristià occidental que no pas del musulmà, que no devia saber ni de què els li parlava. Típic discurs per a Europa pronunciat des de tribuna Àrab; un discurs que extén la mà però que si li mosseguen obre "la caixa de pandora" a la no solució del conflicte ja que es fonament únicament amb l'enteniment amb i de l'Islam. Confon textos sagrats de les religions, contraposat textos no homologables en quant a revelació: Alcorà-Talmud- Biblia? mostrant el seu desconeixement de que és Torà i Talmud. Confon la tolerància del màrtir de Cordova amb una aliança zapateril de civilitzacions que va portar a foragitar maimònides , assassinar milers de jueus, forçar-ne la conversió, i en diu tolerància.... I a la fi una fotografia i un cartell que il·lustra tot el qu us he dit en un pensament senzill i clar; i que Bush pare ja va conèixer i tastar. Que tothom ho tingui clar...ens entenem; oi que sí?.


És un honor per a mi ser a la ciutat eterna d'El Caire, i tenir com amfitrions a dues eminents institucions. Durant més de mil anys, Al-Azhar ha estat un model d'ensenyament islàmic i durant més d'un segle, la Universitat d’El Caire ha estat una font d'avenços per Egipte. Juntes, representen l'harmonia entre la tradició i el progrés. Agraeixo la seva hospitalitat i l'hospitalitat del poble d'Egipte. També és un orgull per a mi ser el portador de la bona voluntat del poble nord-americà i de la salutació de pau de les comunitats musulmanes en el meu país: salam aleicum.

Ens ajuntem en un moment de tensió entre els Estats Units i musulmans d’arreu del món, tensió arrelada a forces històriques que van més enllà de qualsevol debat sobre política actual. La relació entre l'Islam i l'Occident inclou segles de coexistència i cooperació, però també conflictes i guerres religioses. Recentment, la tensió ha estat alimentada pel colonialisme que els va negar drets i oportunitats a molts musulmans, i una Guerra Freda en la qual sovint s'utilitzava als països de majoria musulmana com agents, sense tenir en compte les seves aspiracions pròpies. A més, el canvi imparable causat per la modernitat i la globalització han portat molts musulmans a considerar que l’Occident és hostil a les tradicions de l'Islam.

Extremistes violents s'han aprofitat d'aquestes tensions entre una minoria petita però capaç de musulmans. Els atacs de l'11 de setembre del 2001 i els esforços continus d'aquests extremistes en actuar violentament contra civils han portat a algunes persones al meu país a considerar a l'Islam inevitablement hostil no només amb els Estats Units i els països de l'Occident, sinó també amb els drets humans. Això ha engendrat més temor i més desconfiança.

Mentre la nostra relació sigui definida per les nostres diferències, atorga poder a qui sembren l'odi en comptes de la pau, i als qui promouen el conflicte en comptes de la cooperació que pot ajudar a tots els nostres pobles a aconseguir la justícia i la prosperitat. Aquest cicle de suspicàcia i discòrdia s’ha d'acabar.

He vingut aquí a buscar un nou començament per a Estats Units i musulmans arreu del món, que es basi en interessos mutus i el respecte mutu, i que es fonamenti en el fet que els Estats Units i l'Islam no s'exclouen mútuament i no és necessari que competeixin. Al contrari: coincideixen en part i tenen principis comuns, principis de justícia, progrés, tolerància i el respecte per la dignitat de tots els éssers humans.

Ho faig sabent que el canvi no pot esdevenir d’avui per demà. Cap discurs pel seu compte pot acabar amb anys de desconfiança, ni puc en el temps que tinc respondre totes les preguntes complexes que ens han portat a aquest moment. Però estic convençut que per progressar, hem de dir obertament el que pensem, i massa vegades, això es diu només darrere de portes tancades. Ha d'haver un esforç sostingut de escoltar uns als altres, d'aprendre els uns dels altres; de respectar uns als altres, i de buscar terreny comú. Com diu el Sagrat Alcorà, "Tinguin consciència de Déu i diguin sempre la veritat". Això és el que intentaré fer: dir la veritat de la manera més clara possible, reconeixent humilment la tasca que ens queda per davant, amb la ferma convicció que els interessos que compartim com a éssers humans són molt més poderosos que les forces que ens divideixen.

Part d'aquesta convicció està arrelada en la meva pròpia experiència. Sóc cristià, però el meu pare pertanyia a una família a Kenya que inclou diverses generacions de musulmans. De nen, vaig passar diversos anys a Indonèsia i vaig sentir la crida de l'Azan a l'alba i al capvespre. De jove, vaig treballar en comunitats de Chicago on molts trobaven dignitat i pau en la seva religió musulmana.

Com a estudiós de la història, sé també que la civilització té un deute amb l'Islam. Va ser l'Islam -en llocs com la Universitat Al-Azhar- qui va portar la torxa de l'aprenentatge durant molts segles i va preparar el camí per al Renaixement i el Segle de les Llums a Europa. Van ser les comunitats musulmanes les que van inventar la nostra brúixola magnètica i eines de navegació; les que van desenvolupar l'àlgebra; nostra perícia amb la ploma i la impressió; el nostre enteniment del procés de contagi de les malalties i les formes de guarir. La cultura islàmica ens ha brindat majestuosos arcs i altíssimes torres; poesia i música de eterna bellesa; elegante ligrafia i llocs de contemplació pacífica. I en tota la història, l'Islam ha demostrat per mitjà de les seves paraules i actes les possibilitats de la tolerància religiosa i igualtat de les races.

Sé també que l'Islam sempre ha estat part en la història dels Estats Units. La primera nació en reconèixer el meu país va ser el Marroc. En signar el Tractat de Trípoli el 1796, el nostre segon president, John Adams, va escriure, "Estats Units no té cap enemistat amb les lleis, religió o tranquil•litat dels musulmans". I des de la nostra fundació, els musulmans nord-americans han enriquit als Estats Units. Van lluitar a les nostres guerres, van treballar per al govern, van defensar els drets civils, van obrir negocis, van ensenyar a les nostres universitats, van sobresortir en els nostres estadis esportius, guanyar premis Nobel, van construir el nostre més alt gratacels i encendre la torxa olímpica. I quan el primer musulmà nord-americà va ser elegit recentment al Congrés i va jurar defensar la nostra Constitució va usar el mateix Sagrat Alcorà que un dels nostres fundadors, Thomas Jefferson, tenia a la seva biblioteca personal.

Llavors, vaig conèixer l'Islam en tres continents abans de venir a la regió on va ser originalment revelat. Aquesta experiència guia la meva convicció que aquesta aliança entre Estats Units i l'Islam s'ha de fonamentat en el que és l'Islam, no en el que no és, i considero que és part de la meva responsabilitat com a President dels Estats Units lluitar contra els estereotips negatius l'Islam onsevulga que sorgeixin.

Però aquest mateix principi s'ha d'aplicar a la percepció musulmana dels Estats Units. Així com els musulmans no encaixen en un barroer estereotip. Els Estats Units no encaixen en l’absurd estereotip d'un imperi que es preocupa només dels seus interessos. Els Estats Units han estat una de les més grans fonts del progrés que el món mai hagi conegut. Vam néixer d'una revolució contra un imperi. Va ser fundat en base a l'ideal que tots som creats iguals, i hem vessat sang i lluitat durant segles per donar vida a aquestes paraules, dins de les nostres fronteres i arreu del món. La nostra identitat es va forjar amb totes les cultures provinents de tots els racons de la Terra, i estem dedicats a un concepte simple: E pluribus unum: "De molts, un".

Molt s'ha comentat del fet que un afroamericà amb el nom Barack Hussein Obama hagi pogut ser elegit President. Però la meva història no és tan singular. El somni d'oportunitats per a totes les persones no s'ha fet realitat en tots els casos als Estats Units, però la promesa encara existeix per a tots aquells qui arriben a les nostres costes, inclosos gairebé set milions de musulmans nord-americans que avui són al nostre país i tenen ingressos i educació per sobre de la mitjana.

És més, la llibertat als Estats Units és indivisible de la llibertat religiosa. Per això cal una mesquita a tots els estats del nostre país i més de 1,200 mesquites dins de les nostres fronteres. Per això el govern d'Estats Units va recórrer als tribunals per defensar el dret de les dones i nenes a portar el “Hiab”, i castigar a qui li ho impedien.

Llavors, que no càpiga cap dubte: l'Islam és part d'Estats Units. I considero que Estats Units és, en si, la prova de que tots, sense importar raça, religió o condició social, compartim les mateixes aspiracions: pau i seguretat, educació i un treball digne, estimar a la nostra família, a la nostra comunitat i al nostre Déu. Són coses que tenim en comú. Això ho anhela tota la humanitat.

Per descomptat, el reconeixement de la nostra humanitat comuna és tot just el començament de la nostra tasca. Les paraules per si soles no satisfan les necessitats dels nostres pobles. Aquestes necessitats només es satisfaran si actuem de manera audaç en els propers anys. I hem d'actuar amb l'enteniment de que la gent a tot el món s’enfronta els mateixos reptes, i que si fracassem, les conseqüències ens perjudiquen a tots.

Doncs hem après d'esdeveniments recents que quan un sistema financer s'afebleix en un país, hi ha menys prosperitat a tot arreu. Quan una nova grip infecta a un ésser humà, tots estem en perill. Quan una nació procura armes nuclears, totes les nacions corren major risc d'un atac nuclear. Quan extremistes violents operen en una franja muntanyosa, el perill plana sobre gent a l'altra banda de l'oceà. I quan persones innocents a Bòsnia i en Darfur són assassinats, sentim un pes en la nostra consciència col•lectiva. Això és el que significa compartir aquest món en el segle XXI. Som mútuament responsables davant els altres éssers humans.

Aquesta és una responsabilitat difícil d'assumir. Ja que la història de la humanitat ha estat sovint una lletania de nacions i tribus que subjuguen a altres per satisfer els seus propis interessos. Tanmateix, en aquesta nova era, semblants actituds són contraproduents. Degut a la nostra interdependència, qualsevol règim en el món que elevi a una nació o grup humà per damunt d'una altra inevitablement fracassarà. Així que qualsevol sigui la nostra opinió del passat, no hem de ser presoners d'ell. Hem de solucionar els nostres problemes col•laborant, hem de compartir el nostre progrés.

Això no significa que hem d'ignorar les fonts de tensió. De fet, suggereix que hem de fer exactament el contrari: hem d'enfrontar aquestes tensions de front. I amb aquesta intenció, permetin parlar de la manera més clara i transparent possible sobre alguns assumptes específics que crec que hem finalment enfrontar junts.

El primer que hem d'encarar és l'extremisme violent en totes les seves formes.

A Ankara, vaig deixar clar que Estats Units no estan i mai no estaran en guerra contra l'Islam. Tanmateix, farem front sense descans als extremistes violents que representen una greu amenaça per la nostra seguretat, perquè rebutgem el mateix que rebutja la gent de totes les creences: l'assassinat d'homes, dones i nens innocents. I és el meu deure principal com President protegir al poble nord-americà.

La situació a l'Afganistan demostra les fites dels Estats Units i la nostra necessitat de treballar junts. Fa més de set anys, els USA tenien un ampli suport internacional quan va perseguirAl-Qaida i els talibans. Anar allà no va ser una opció; va ser una necessitat. I sóc conscient que hi ha qui qüestiona o justifica els esdeveniments de l’11 de setembre. Però siguem clars: Al Qaida va assassinar gairebé 3,000 persones aquell dia. Les víctimes van ser homes, dones i nens innocents dels Estats Units i molts altres països que no havien fet res ni mal a ningú. I tanmateix, Al Qaida els assassinar sense misericòrdia, es va adjudicar responsabilitat de l'atac i encara ara segueix declarant repetidament la seva determinació d'assassinar a gran escala. Tenen militants en molts països i estan mirant d'ampliar el seu abast. Aquestes no són opinions per debatre, són fets que hem d'afrontar.

I que quedi clar: no volem mantenir a les nostres tropes a l'Afganistan. No volem tenir bases militars allà. És dolorós per als Estats Units perdre els nostres joves. Aquest conflicte té un cost polític i econòmic molt alt. De molt bona gana enviaria de tornada a casa a totes les nostres tropes si tinguéssim la certesa que no hi ha extremistes violents al'Afganistan i el Pakistan decidits a assassinar a tots els nord-americans que puguin. Però aquesta no és la situació.

Per això estem treballant amb una coalició de quaranta-sis països. I malgrat els costos requerits, el compromís dels Estats Units no s’afeblirà. De fet, cap de nosaltres ha de tolerar a aquests extremistes. Han comès assassinats en molts països. Han assassinat a gent de diferents religions, i més que res, han assassinat musulmans. Els seus actes són irreconciliables amb els drets dels éssers humans, el progrés de les nacions i l'Islam. El Sagrat Alcorà ensenya que qui mata un innocent, mata tota la humanitat; i qui salva una persona, salva tota la humanitat. La religió perdurable de més de mil milions de persones és molt més fort que l'odi intransigent d'uns pocs. Islam no és part del problema en la lluita contra l'extremisme violent, és part important d'avançar la pau.

També sabem que el poder militar per si sol no resoldrà els problemes a l'Afganistan i Pakistan. Per això planegem invertir 1,500 milions de dòlars cada any dels propers cinc anys, per tal d'associar-nos amb Pakistan per construir escoles i hospitals, carreteres i empreses, i centenars de milions per ajudar aquells qui han estat desplaçats. Per això estem proporcionant més de 2,800 milions de dòlars per ajudar al poble de l'Afganistan a desenvolupar la seva economia i prestar serveis dels quals depèn la gent.

Permetin-me també parlar del tema de l'Iraq. A diferència de l'Afganistan, nosaltres triem anar a la guerra a l'Iraq, i això va provocar forta antagonisme al meu país i arreu del món. Encara que crec que, a fi de comptes, el poble iraquià està millor sense la tirania de Saddam Hussein, també crec que els esdeveniments a l'Iraq han recordat als Estats Units d'Amèrica del Nord que cal utilitzar la diplomàcia i promoure consens a nivell internacional per resoldre nostres problemes quan sigui possible. De fet, podem citar les paraules de Thomas Jefferson, que va dir: "Espero que la nostra saviesa augmenti amb el nostre poder i ens ensenyi que com menys fem servir el nostre poder, aquest més s'incrementarà".

Avui, els USA tenen una doble responsabilitat: ajudar a l’Iraq a forjar un millor futur ja deixar l’Iraq en mans dels iraquians. Li he dit clarament al poble iraquià que no volem bases militars i no volem reclamar cap part del seu territori ni dels seus recursos. La sobirania de l'Iraq és tota seva. Per això he ordenat el retorn de les nostres brigades de combat el proper agost. Per això complirem amb el nostre acord amb el govern de l'Iraq, democràticament elegit, de retirar les nostres tropes de combat de les ciutats iraquians el juliol i de retirar totes les nostres tropes de l'Iraq el 2012. Ajudarem a l'Iraq a capacitar els seus Forces de Seguretat i a desenvolupar la seva economia. Suport, com a soci i mai com a patró, a un Iraq segur i unit.

I finalment, així com els Estats Units no poden tolerar la violència a mans d'extremistes, mai hem de canviar els nostres principis. L'11 de setembre va ser un trauma enorme per al nostre país. El temor i la ira que va causar són comprensibles, però en alguns casos, ens va portar a actuar en contra dels nostres ideals. Estem prenent mesures concretes per canviar de direcció. He prohibit inequívocament l'ús de tortura pels Estats Units i he ordenat que es clausuri la presó a la badia de Guantánamo per a començaments del proper any.

Llavors, els Estats Units es defensaran, respectuosos amb la sobirania de les nacions i l'imperi de la llei. I ho farem en aliança amb les comunitats musulmanes que també es veuen amenaçades. Com més aviat s’aïlli als extremistes i no se'ls accepti en les comunitats musulmanes, més aviat estarem tots més segurs.

La segona font important de tensió que necessitem discutir és la situació entre els israelians, palestins i el món àrab.

Els estrets vincles dels Estats Units amb Israel són ben coneguts. Aquest vincle és indestructible. Es basa en lligams culturals i històrics, i el reconeixement que l'anhel d'un territori jueu està arrelat en una història tràgica que no es pot negar.

Al voltant del món, el poble jueu va ser perseguit durant segles, i l'antisemitisme a Europa va culminar en un Holocaust sense precedent. Demà, visitaré Buchenwald, que va ser part d'una sèrie de camps on els jueus van ser esclavitzats, torturats i assassinats en cambres de gas pel Tercer Reich. Sis milions de jueus van ser aniquilats, més que tota l'actual població jueva d'Israel. Negar aquest fet és infundat, ignorant i odiós. Amenaçar a Israel amb la destrucció o repetir ignominiosos estereotips sobre els jueus són accions profundament equivocades i només aconsegueixen evocar entre els israelians el més dolorós dels records i, alhora, impedir la pau que els pobladors de la regió mereixen.

D'altra banda, també és innegable que el poble palestí-musulmans i cristians -també ha patit en la lluita per una pàtria. Durant més de seixanta anys, han patit el dolor del desplaçament. Molts esperen, en campaments de refugiats a la Ribera Occidental, Gaza i terres properes, una vida de pau i seguretat que mai han tingut. Suporten les humiliacions diàries, grans i petites, que sorgeixen de l'ocupació. Llavors, que no càpiga dubte: la situació per al poble palestí és intolerable. Estats Units no donarà l'esquena a les aspiracions legítimes dels palestins de dignitat, oportunitats i un estat propi.

Durant dècades, el conflicte s'ha quedat en taules: dos pobles amb aspiracions legítimes, cadascun amb una dolorosa història que fa difícil arribar a un acord. És fàcil per als palestins donar la culpa del desplaçament a la fundació d'Israel, i per als israelians culpar l'hostilitat constant i els atacs portats a terme durant tota la seva història per dins i fora de les seves fronteres. Però si veiem aquest conflicte només d'un costat o l'altre, llavors no podem veure la veritat: l'única resolució és que les aspiracions d'ambdós costats les acompleixin dos estats, on els israelians i els palestins tinguin pau i seguretat.

És d'interès per a Israel, és d'interès per Palestina és d'interès per a Estats Units i d'interès per al món sencer. És per això que la meva intenció és personalment abocada a aquesta solució dedicant-hi tota la paciència que la tasca requereix. Les obligacions que les parts van acordar conforme al pla són clares. Per a que arribi la pau, és hora que ells-i tots nosaltres- complim amb les nostres responsabilitats.

Els palestins han d'abandonar la violència. La resistència per mitjà de violència i assassinats està malament i no resulta reeixida. Durant segles, les persones de raça negra als Estats Units van patir els cops del fuet com esclaus i la humiliació de la segregació. Però no va ser amb violència que van aconseguir drets plens i equitatius. Va ser amb una insistència pacífica i decidida en els ideals centrals de la fundació dels Estats Units. Aquesta mateixa història la poden comptar pobles des de Sudàfrica fins al sud d'Àsia, des de l'Europa Oriental fins a Indonèsia. És una història amb una veritat molt simple: la violència és un carreró sense sortida. No és senyal de valentia ni força el llançar coets contra nens que dormen, ni fer esclatar àvies en un autobús. Així no s'obté autoritat moral; així es renuncia a ella.

Aquest és el moment en que els palestins se centrin en el que poden construir. L'Autoritat Palestina ha de desenvolupar la seva capacitat de governar, amb institucions que satisfacin les necessitats del seu poble. Hamàs compta amb suport entre alguns palestins, però també té responsabilitats. Per tenir un paper a fer realitat les aspiracions dels palestins, i unir el poble palestí, Hamàs ha de posar fi a la violència, reconèixer els acords signats en el passat, i reconèixer el dret d'Israel a existir.

Al mateix temps, els israelians han de reconèixer que així com no es pot negar el dret d'Israel a existir, tampoc es pot negar el de Palestina. EUA no accepta la legitimitat de més assentaments israelians. Aquesta construcció viola acords previs i menyscaba els esforços per aconseguir la pau. És hora que cessin aquests assentaments.

Israel també ha de complir amb les seves obligacions d'assegurar-se que els palestins puguin viure i treballar i desenvolupar la seva societat. I així com és de devastadora per a famílies palestines, la crisi humanitària a Gaza que continua no contribueix a la seguretat d'Israel, ni tampoc ho fa la manca d'oportunitats a la Ribera Occidental. El progrés en la vida quotidiana del poble palestí ha de ser part del camí cap a la pau, i Israel ha de prendre passos concrets per permetre aquest progrés.

Finalment, els estats àrabs han de reconèixer que la Iniciativa Àrab de Pau va ser un punt de partida important, però no és la fi de les seves responsabilitats. El conflicte àrab-israelià ja no pot ser usat per distreure els habitants dels països àrabs i dissimular l'existència d'altres problemes. Més aviat, ha de donar lloc a mesures per ajudar al poble palestí a desenvolupar les institucions que sustenten el seu estat; a reconèixer la legitimitat d'Israel, i a optar pel progrés per damunt de la contraproduent mirada al passat.

Els USA continuarem alineats en la nostra política amb els qui cerquen la pau, i direm en públic les coses que els diem en privat als israelians i palestins i àrabs. No podem imposar la pau. Però en privat, molts musulmans reconeixen que Israel no desapareixerà. Així mateix, molts israelians reconeixen la necessitat d'un estat palestí. És hora d'actuar basat en el que tots sabem és cert.

S'han vessat massa llàgrimes. S'ha vessat massa sang. Tots nosaltres tenim la responsabilitat de treballar perquè arribi el dia en que les mares d'israelians i palestins puguin veure els seus fills créixer sense temor; quan la Terra Santa de tres grans religions sigui el lloc de pau que Déu es va proposar que fos; quan jueus i cristians i musulmans puguin tenir a Jerusalem una llar segura i perdurable, i un lloc on tots els fills d'Abraham s’agermanin pacíficament com en la història de l’Isrà, quan es van unir per pregar Moisès, Jesús i Mahoma (que la pau estigui amb ells ).

La tercera font de tensió és el nostre interès compartit en els drets i responsabilitats dels països amb relació a les armes nuclears. Aquest assumpte ha estat una font de tensió en particular entre Estats Units i la República Islàmica de l'Iran. Durant molts anys, l’Iran s'ha definit en part per la seva oposició al meu país, i de fet, la història entre nosaltres ha estat tumultuosa. Enmig de la Guerra Freda, EUA va exercir un paper en l'enderrocament d'un govern iranià elegit democràticament. Des de la Revolució Islàmica, l’Iran ha exercit un paper actiu en segrestos i actes de violència contra militars i civils nord-americans. Aquesta història és molt coneguda. En comptes de quedar atrapats en el passat, he deixat clar als líders i al poble de l'Iran que el meu país està disposat a deixar això enrere. La qüestió ara no és a què s'oposa l’Iran, sinó més bé, quin futur vol forjar.

Serà difícil superar dècades de desconfiança, però avançarem amb valentia, rectitud, i convicció. Hi haurà molts temes que discutir entre els nostres dos països, i estem disposats a seguir endavant sense precondicions basats en un respecte mutu. Però no hi ha dubte per als qui es veuen afectats, que pel que fa a les armes nuclears, hem arribat a un punt decisiu. Això no és simplement una qüestió dels interessos dels Estats Units. Això és qüestió d'evitar una cursa d'armes nuclears a l'Orient Mitjà que podria portar a aquesta regió per un camí molt perillós.

Puc comprendre als qui protesten que alguns països tinguin armes que altres no tenen. Cap país pel seu compte ha d'escollir quins països han de tenir armes nuclears. És per això que he reafirmat fermament el compromís dels Estats Units de procurar un món en el qual cap país tingui armes nuclears. I tot país -inclòs l’Iran- ha de tenir el dret d'utilitzar energia nuclear de manera pacífica si compleix amb les seves responsabilitats conforme al Tractat de No Proliferació Nuclear. Aquest compromís és essencial en el tractat, i tots els qui el ratifiquen l’han de complir sens falta. I tinc l'esperança que tots els països a la regió puguin compartir aquest objectiu.

El quart tema que vull tractar és la democràcia.

Sé que hi ha hagut una polèmica sobre la promoció de la democràcia en anys recents i que gran part d'aquesta controvèrsia té a veure amb la guerra a l'Iraq. Llavors, permetin-me ser clar: cap nació pot ni ha d'imposar un sistema de govern a una nació.

Això no disminueix el meu compromís, però, amb els governs que reflecteixen la voluntat del poble. A cada nació, aquest principi cobra vida a la seva manera, en base a les tradicions de la seva pròpia gent. Estats Units no pretén saber el que és millor per a tots, així com no pretendria determinar el resultat d'eleccions pacífiques. Però sí que tinc una convicció indestructible en què totes les persones anhelen certes coses: la possibilitat d'expressar lliurement i tenir veu i vot en la forma de govern; la confiança en l'estat de dret i imparcialitat de la justícia; un govern transparent que no li robi la seva gent; la llibertat de viure segons escolliu cadascun. Aquestes no són només idees nord-americans, són drets humans, i és per això que nosaltres els donarem suport a tot arreu.

No existeix un camí directe per assolir aquesta promesa. Però no hi ha dubte d'això: els governs que protegeixen aquests drets, a fi de comptes, són més estables, reeixits i segurs. La supressió d'idees mai aconsegueix fer que desapareguin. Els USA valoren el dret de totes les veus pacífiques i respectuoses de la llei de ser escoltades a tot el món, fins i tot si discrepem amb elles. I acollir a tots els governs electes i pacífics, sempre que governin respectant tota la seva gent.

Aquest darrer punt és important perquè hi ha qui advoquen per la democràcia només quan no estan en el poder, i ja instal•lats en el poder, no tenen misericòrdia en buscar la supressió dels drets d'altres. No obstant això; on passi el govern del poble i pel poble estableix un únic estàndard per a qui estan en el poder: han de mantenir el seu poder a través del consentiment, no la coerció; han de respectar els drets de les minories i participació basada en la tolerància i el consens; han de posar els interessos del seu poble i els processos polítics legítims per sobre del seu partit. Sense aquests ingredients, eleccions pel seu compte no resulten en veritable democràcia.

El cinquè assumpte que hem d'encarar junts és la llibertat religiosa.

L'Islam té una orgullosa tradició de tolerància. Ho veiem en la història d'Andalusia i Còrdova durant la Inquisició. Ho vaig veure amb els meus propis ulls de nen a Indonèsia, on els cristians devots practicaven la seva religió lliurement en un país predominantment musulmà. Aquest és l'esperit que necessitem avui. Les persones de tots els països haurien de ser lliures d'escollir la seva religió i portar una vida com ho dicti la seva ment, cor i ànima. Aquesta tolerància és essencial perquè la religió prosperi, però està sent atropellada de moltes maneres diferents.

Entre alguns musulmans, hi ha una tendència preocupant de mesurar les creences pròpies en base al rebuig de les dels altres. La riquesa de la diversitat religiosa ha de defensar-se, ja sigui pels maronites del Líban, o els coptes a Egipte. I també s'han de tancar les divisions entre musulmans, ja que la separació entre sunnites i xiïtes ha resultat en tràgica violència, particularment a l'Iraq.

La llibertat de religió és fonamental perquè els pobles puguin conviure. Sempre hem d'examinar les formes en què la protegim. Per exemple, als Estats Units, les normes sobre els donatius benèfics han fet que sigui més difícil que els musulmans compleixin amb la seva obligació religiosa de zakat. És per això que m'he compromès a treballar amb els musulmans nord-americans per assegurar que puguin complir amb el zakat.

Així mateix, és important que països de l'Occident evitin impedir que els ciutadans musulmans puguin practicar la seva religió com els sembli, per exemple, dictant quina roba, han d'emprar les dones musulmanes. No podem amagar l'hostilitat cap a qualsevol religió amb el pretext del liberalisme.

De fet, la fe ens ha d'unir. Per això estem forjant projectes de servei als Estats Units que reuneixin a cristians, musulmans i jueus. Per això acollim els esforços com al Diàleg Interreligiós del rei Abdulà d'Aràbia Saudita i el lideratge de Turquia a l'Aliança de Civilitzacions. Al voltant del món, podem convertir el diàleg en servei interreligiós, perquè els ponts entre els pobles portin a actes, ja sigui al combatre la malària a l'Àfrica o proporcionar socors després d'una catàstrofe natural.

El sisè assumpte que desitjo abordar són els drets de la dona.

Sé que hi ha debat sobre aquest tema. Rebuig del punt de vista d'algunes persones a Occident que la dona que opta per cobrir el seu cabell és, de certa manera, menys igual, però sí crec que a una dona a la qual se li nega educació se li nega la igualtat. I no és coincidència que els països on les dones compten amb una bona educació tenen força més probabilitats de ser pròspers.

I deixin-me ser clar: els problemes relatius a la igualtat de la dona no només es donen a l'Islam: A Turquía, Pakistán, Bangladesh e Indonesia. Hem vist a països de majoria musulmana triar una dona com a líder. A la vegada, la lluita per la igualtat de les dones continua en molts aspectes de la vida nord-americana, i a països arreu del món.

Les nostres filles poden contribuir tant a la societat com els nostres fills, i la nostra prosperitat comú es pot promoure si permetem a tota la humanitat - homes i dones - a assolir el seu potencial sencer. Jo no crec que les dones hagin de prendre les mateixes decisions que els homes per aconseguir la igualtat, i respecto les dones que trien viure les seves vides de manera tradicional. Però ha de ser per decisió pròpia. Per això els USA s'associarà amb qualsevol país de majoria musulmana per donar suport a la major alfabetització de les nenes, i per ajudar a les joves a buscar feina per mitjà del microfinançament, que ajuda a la gent a fer els seus somnis realitat.

Finalment, vull parlar sobre el desenvolupament econòmic i les oportunitats.

Sé que per a molts, la cara de la globalització és contradictòria. L'Internet i la televisió poden portar coneixements i informació, però també sexualitat ofensiva i violència irracional. El comerç pot portar nova riquesa i oportunitats, però també enormes alteracions i canvis per a les comunitats. A tots els països -inclòs el meu- aquest canvi pot produir temor. El temor que la modernitat significarà perdre el control de les nostres opcions econòmiques, la nostra política i, el més important, la nostra identitat, el que més apreciem de les nostres comunitats, les nostres famílies, les nostres tradicions i la nostra fe. Però també sé que el progrés humà no es pot negar. No hi ha necessitat de que el desenvolupament i la tradició es contradiguin. Països com el Japó i Corea del Sud van aconseguir el creixement de la seva economia i alhora mantenir cultures singulars. Aquest també és el cas del sorprenent progrés dins de països de majoria musulmana des de Kuala Lumpur fins Dubai. En l'antiguitat i en els nostres temps, comunitats musulmanes han estat a l'avantguarda de la innovació i l'educació.

Això és important perquè cap estratègia de desenvolupament es pot basar només en el que surt de la terra, ni es pot sostenir mentre els joves estan aturats. Molts països del golf han gaudit d'enorme riquesa com a conseqüència del petroli, i alguns estan començant a concentrar-se en un desenvolupament més extens. Però tots nosaltres hem de reconèixer que l'educació i la innovació seran la moneda del segle XXI, i en massa comunitats musulmanes es manté una inversió inadequada en aquestes àrees. Estic posant èmfasi en inversions semblants dins del meu país. I encara que els Estats Units en el passat s'ha concentrat en el petroli i gas en aquesta regió del món, ara busquem una relació més àmplia.

Pel que fa a l'educació, ampliarem els programes d'intercanvi i augmentarem les beques, com la que va portar al meu pare a Estats Units, i a la vegada encoratjar a més americans a estudiar a comunitats musulmanes. I trobarem beques als Estats Units apropiades per a estudiants musulmans prometedors; invertirem en l'ensenyament per Internet per a mestres i nens de tot el món, i crearem una nova xarxa d'Internet, de manera que un adolescent a Kansas es pugui comunicar instantàniament amb un adolescent a El Caire.

Pel que fa al desenvolupament econòmic, crearem un nou cos d'empresaris voluntaris per contactar amb col•legues en països de majoria musulmana. I farem una Cimera sobre l’Iniciativa Empresarial aquest any per identificar formes d'afermar vincles entre líders empresarials, fundacions i empresaris socials als Estats Units i les comunitats musulmanes d'arreu del món.

Pel que fa a ciència i tecnologia, crearem un nou fons per recolzar el desenvolupament tecnològic en els països de majoria musulmana, i per ajudar a transferir idees al mercat de manera que puguin generar llocs de treball. Obrirem centres d'excel•lència científica a l'Àfrica, l'Orient Mitjà i el sud-est asiàtic, i anomenarem a nous delegats de ciències per a que col•laborin en programes que desenvolupin noves fonts d'energia, generin llocs de treball verds, digitalitzin arxius, purifiquin l'aigua i produeixin nous cultius.

I avui estic anunciant una nova campanya global amb l'Organització de la Conferència Islàmica per eradicar la poliomielitis i prmoure a les societats amb comunitats musulmanes la salut infantil i materna.

Totes aquestes coses s'han de fer conjuntament. Els nord-americans estan preparats per unir-se a ciutadans i governs; organitzacions comunitàries, líders religiosos i empreses en comunitats musulmanes d'arreu del món per ajudar a la nostra gent aconseguir una vida millor.

No serà fàcil abordar els assumptes que he esmentat. Però tenim la responsabilitat d'unir-nos per a benefici del món que volem fer realitat: un món on els extremistes ja no amenacin als nostres pobles i els soldats nord-americans puguin tornar a casa; un món on tant israelians com palestins tinguin seguretat en un estat propi, i l'energia nuclear s'utilitzi per a finalitats pacífiques; un món on els governs estiguin al servei dels seus ciutadans i es respectin els drets de tots els fills de Déu. Aquests són interessos mutus. Aquest és el món que volem. Però només ho podem aconseguir junts.

Sé que hi ha molts, musulmans i no-musulmans, que qüestionen si podem assolir aquest nou començament. N’hi han que estan ansiosos per revifar les flames de la divisió i impedir el progrés. N'hi ha que suggereixen que no val la pena; al•leguen que estem destinats a discrepar i les civilitzacions estan condemnades a tenir conflictes. L'escepticisme n’embarga a molts més. Hi ha tant de temor, tanta desconfianza; però si optem per ser presoners del passat, llavors mai avançarem.

Tots nosaltres compartim aquest món només per un breu període. L'assumpte és si volem passar aquest temps centrats en el que ens separa o si ens comprometem a fer un esforç -un esforç sostingut- per tal de trobar terreny comú, de concentrar-nos en el futur que volem per als nostres fills i de respectar la dignitat de tots els éssers humans.

És més fàcil començar guerres que portar-les a la seva fi. És més fàcil culpar altres que mirar cap endins, veure les diferències en els altres que les semblances. Però hem de triar el camí correcte, no el camí fàcil. També hi ha una regla central a tota religió: Tractar els altres com un voldria ser tractat. Aquesta veritat transcendeix nacions i pobles, i no és una convicció nova; no és negra ni blanca ni morena; no és cristiana ni musulmana ni jueva. És una creença que bategava en els orígens de la civilització i que encara batega en el cor de milers de milions de persones. És la fe en els altres, i és el que em porta avui aquí.

Tenim el poder de crear el món que volem, però només si tenim la valentia de crear un nou començament, tenint en ment el que està escrit.

El Sagrat Alcorà ens diu, "O humanitat! Els hem creat homes i dones, i els hem agrupat en nacions i tribus per tal de que es coneguin l'un a l'altre ".

El Talmud ens diu: "Tota la Tora té com a propòsit promoure la pau".

La Santa Bíblia ens diu, "beneïts els que promouen la pau; ells s'anomenaran fills de Déu".

Els pobles del món poden viure junts i en pau. Sabem que aquesta és la visió de Déu. Ara, aquesta ha de ser la nostra tasca aquí a la Terra. Gràcies. I que la pau de Déu sigui amb vosaltres.