L’esport i els rucs dels catalans

Avui parlaré dels catalans. Sempre m’ha semblat d’una feblesa profunda que els catalans estiguin orgullosos de tenir un “Gran premi de Catalunya de Motociclisme” però que en aquesta cursa mai pugui guanyar un català i s'enganyin a ells mateixos. És un floklorisme que no acceptaria cap poble, menys ells. L’estupidesa de la nació catalana no té límits. Tenen un Gran Premi però mai pot guanyar un pilot sota bandera catalana, donat que la nació catalana és ignorada com a nacionalitat possible per a poder-hi participar. D’aquesta manera es volen acontentar amb corredors de dubtosa catalanitat que ni tan sols tenen webs en la seva llengua en les seves presentacions i tenen la llengua espanyola com a pròpia en la seva vida nacional-comercial. El mateix podem dir amb aquesta mena de fervor patriòtic que arrossega Catalunya des de “la Roja” amb els “Viva España” inclosos fins als Jocs Olímpics, la bestiesa dels Gasols i el basquet, amb uns mitjans de comunicació d’una ruqueria infinita que segueixen aquesta gent que escup sobre els catalans cada vegada que pot per fer-se agradar als espanyols. Potser jo m’ho miro massa lluny per a no sentir una certa angúnia i em sap greu. Catalunya practica l’auto-odi i em sap greu. Fins que els catalans no s’estimin prou com a poble per a tenir un president que aspiri a fer-los una nació de primera divisió, i no com la casta de polítics actuals que al que aspiren és a mantenir Catalunya en una mena de segona divisió futbolística sense possibilitats de pujar mai a primera donat que Catalunya és definitivament filial d’Espanya no valen negociacions de politiques fiscals ni punyetes. Altra cosa és viure en l’engany.