Paraules de Benvinguda pronunciades pel Professor Jordi Argeleguet el passat dia 30 al vespre:
Erev Tov, Shalom, brukhim Habahim
khaverim VeKhaverot
Bona tarda, hola, benvinguts companys i companyes
Fa seixanta anys estava a punt d’expirar el mandat britànic sobre Palestina, nom amb el qual es coneixia la Terra d’Israel, bressol del poble jueu. Uns mesos abans, el 29 de novembre de 1947, una majoria qualificada dels estats membres de les Nacions Unides havia acordat la partició d’aquest territori. Ho feien per intentar satisfer, alhora, les demandes dels representants del poble jueu i les demandes de la població àrab de la zona. Tanmateix, cal recordar que era ja la segona vegada que es partia el territori: el 1922 s’havia dividit el Mandat Britànic sobre Palestina en el que es diria Transjordània i Palestina, essent el primer tros atorgat exclusivament als àrabs.
Atès que el 15 de maig finia oficialment aquest mandat britànic, els representants de la població jueva a Palestina van proclamar, la tarda del 14, l’establiment de l’Estat d’Israel, definit com a estat jueu.
Aquell dia, el 5 d’iyar del 5708, esdevingué clau en la història del poble jueu. Després de centenars d’anys, es restablia la sobirania jueva sobre aquella terra, encara que de manera parcial. Durant segles, els jueus que vivien fora d’Eretz Israel pregaven per retornar-hi. L’establiment de l’Estat d’Israel aleshores no va ser (ni és, ara) la culminació de les aspiracions legítimes del poble jueu, però sí que va significar un punt de no-retorn. El moviment sionista, seguint el pensament de Teodor Herlz, havia acomplert bona part dels seus objectius: una llar nacional per al poble jueu en el seu territori històric.
Com és sabut, el nou Estat no va ser acceptat per tothom. Immediatament a la Declaració d’Independència, els estats àrabs veïns van atacar l’estat naixent, ja sense manies, per esborrar-lo de soca-rel juntament amb la població jueva que hi residia. Allò que havia succeït a Kfar Etzion, per exemple, mostrava allò que passaria si els israelians perdien el combat.
L’establiment de l’Estat d’Israel no va ser fruit de l’atzar, ni d’un regal de ningú, ni el resultat de vagin a saber quina conspiració. Va ser un acte de justícia històrica que es va reforçar i legitimar de manera definitiva gràcies a la lluita dels nous ciutadans d’aquest estat per a mantenir-ne l’existència. Més de l’1% de la població israeliana del moment va morir en la seva defensa.
L’Estat d’Isarel va arribar, certament, amb un retard dolorós: si Israel hagués existit abans, sense cap mena de dubte, la Xoà no hagués estat com va ser. Els fugitius d’una barbàrie que culminava segles d’antisemitisme haguessin trobat allí el refugi que el món els va negar.
Consolidat l’Estat d’Israel, en un context i un entorn hostil, ha anat fent via: s’ha desenvolupat com a democràcia, ha servit perquè el poble jueu tingués una pàtria on els seus valors es poguessin desenvolupar d’acord amb la seva voluntat i ha contribuït al progrés general de la humanitat.
Les persones que avui ens trobem aquí tenim raons diverses per commemorar, tot celebrant-ho, l’establiment de l’Estat d’Israel. Bé podria ser que hi hagués tantes raons com assistents som aquí. Però, en tot cas, és segur que tots nosaltres, amb èmfasis diferents, compartim tres motius fonamentals per ser aquí.
- L’estat d’Israel com a estat jueu. Més enllà que siguem o no jueus, és important –d’acord amb el funcionament del món i, de fet, perquè el món evoluciona com ho ha fet- que hi hagi almenys un estat al món en el qual la identitat del poble jueu estigui el màxim de protegida possible. Això no vol dir que hagi de ser l’únic lloc al món, al contrari, on això passi, però sí que és fonamental que existeixi un estat amb aquestes característiques. Al capdavall, la mera existència de l’estat jueu facilita la vida a les persones que viuen la seva judeïtat arreu del món, amb independència que aquesta vivència sigui compatible amb la lleialtat a la comunitat nacional on viuen, treballen i en formen part sense matisos.
- L’estat d’Israel com a expressió política de les aspiracions nacionals del poble jueu. Com molts altres pobles del món, el poble jueu ha aconseguit bastir el seu propi estat, on es pot garantir no només la pervivència de la seva religió, sinó també el seu caràcter nacional. L’èxit del sionisme, acreditat amb la recuperació, l’assoliment i la pervivència d’un estat propi per al poble jueu, pot servir de guia per altres pobles la identitat dels quals estigui compromesa pel simple fet que no tenen un estat seu al darrere. Per exemple, el miracle de la revitalizació de la llengua hebrea, que ha esdevingut la llengua normal i comuna d’Israel, evidencia que sempre hi ha lloc per a l’esperança.
- L’estat d’Israel com a democràcia, això és, el govern del poble, pel poble i per al poble. Una de les contribucions fonamentals d’Israel al món, més enllà de la cultura entesa en el sentit més ampli possible, ha estat la de demostrar que fins i tot en condicions més que dures, la millor manera de sobreviure com a Estat és a través d’un règim democràtic. Per aquest motiu, i per ser on és, Israel ha esdevingut un baluard contra el totalitarisme, fins al punt que si Israel caigués (cosa altament improbable), la nostra civilització tindria els dies comptats.
Per aquests tres motius, i d’altres, la solidaritat amb Israel esdevé un imperatiu per a qualsevol persona mínimament compromesa amb la llibertat. El suport a Israel, que cadascú vehicula com pot i li sembla, passa per assumir com a evident el dret de l’estat jueu a existir.
Des de fa 60 anys hi ha qui qüestiona el dret d’Israel a existir. I força la bona gent a entrar en el debat, encara que, com va dir un polític israelià, Abba Eban, “ningú no fa cap servei a Israel proclamant el seu dret a existir” ja que la “legitimitat d’Israel és axiomàtica i sense reserves”. Tanmateix, cal insistir-hi: Israel té dret a existir perquè és. I el dret a existir implica el dret de defensar-se i el deure de l’Estat a defensar els seus ciutadans. No hi haurà fi del conflicte fins que no calgui reiterar més aquesta obvietat.
Avui ens hem aplegat un centenar de persones en motiu del 60è aniversari de la proclamació de l’Estat d’Israel. Som més dels que alguns voldrien. De la mateixa manera, també sabem que no hi som tots els qui hi podríem ser.
Aquesta trobada ha de servir, modestament, per trencar determinades inèrcies que juguen contra la pau, la llibertat i la convivència pacífica de les persones i els pobles.
Per tot això i no obstant això, cal que no oblidem mai les paraules que ressonen cada any des d’un cim en el desert de Judea, damunt del Mart Mort: Massada no tornarà a caure.
Només ens resta, als convocants, donar-vos les gràcies per haver vingut.
Visca Israel i visca Catalunya
khaverim VeKhaverot
Bona tarda, hola, benvinguts companys i companyes
Fa seixanta anys estava a punt d’expirar el mandat britànic sobre Palestina, nom amb el qual es coneixia la Terra d’Israel, bressol del poble jueu. Uns mesos abans, el 29 de novembre de 1947, una majoria qualificada dels estats membres de les Nacions Unides havia acordat la partició d’aquest territori. Ho feien per intentar satisfer, alhora, les demandes dels representants del poble jueu i les demandes de la població àrab de la zona. Tanmateix, cal recordar que era ja la segona vegada que es partia el territori: el 1922 s’havia dividit el Mandat Britànic sobre Palestina en el que es diria Transjordània i Palestina, essent el primer tros atorgat exclusivament als àrabs.
Atès que el 15 de maig finia oficialment aquest mandat britànic, els representants de la població jueva a Palestina van proclamar, la tarda del 14, l’establiment de l’Estat d’Israel, definit com a estat jueu.
Aquell dia, el 5 d’iyar del 5708, esdevingué clau en la història del poble jueu. Després de centenars d’anys, es restablia la sobirania jueva sobre aquella terra, encara que de manera parcial. Durant segles, els jueus que vivien fora d’Eretz Israel pregaven per retornar-hi. L’establiment de l’Estat d’Israel aleshores no va ser (ni és, ara) la culminació de les aspiracions legítimes del poble jueu, però sí que va significar un punt de no-retorn. El moviment sionista, seguint el pensament de Teodor Herlz, havia acomplert bona part dels seus objectius: una llar nacional per al poble jueu en el seu territori històric.
Com és sabut, el nou Estat no va ser acceptat per tothom. Immediatament a la Declaració d’Independència, els estats àrabs veïns van atacar l’estat naixent, ja sense manies, per esborrar-lo de soca-rel juntament amb la població jueva que hi residia. Allò que havia succeït a Kfar Etzion, per exemple, mostrava allò que passaria si els israelians perdien el combat.
L’establiment de l’Estat d’Israel no va ser fruit de l’atzar, ni d’un regal de ningú, ni el resultat de vagin a saber quina conspiració. Va ser un acte de justícia històrica que es va reforçar i legitimar de manera definitiva gràcies a la lluita dels nous ciutadans d’aquest estat per a mantenir-ne l’existència. Més de l’1% de la població israeliana del moment va morir en la seva defensa.
L’Estat d’Isarel va arribar, certament, amb un retard dolorós: si Israel hagués existit abans, sense cap mena de dubte, la Xoà no hagués estat com va ser. Els fugitius d’una barbàrie que culminava segles d’antisemitisme haguessin trobat allí el refugi que el món els va negar.
Consolidat l’Estat d’Israel, en un context i un entorn hostil, ha anat fent via: s’ha desenvolupat com a democràcia, ha servit perquè el poble jueu tingués una pàtria on els seus valors es poguessin desenvolupar d’acord amb la seva voluntat i ha contribuït al progrés general de la humanitat.
Les persones que avui ens trobem aquí tenim raons diverses per commemorar, tot celebrant-ho, l’establiment de l’Estat d’Israel. Bé podria ser que hi hagués tantes raons com assistents som aquí. Però, en tot cas, és segur que tots nosaltres, amb èmfasis diferents, compartim tres motius fonamentals per ser aquí.
- L’estat d’Israel com a estat jueu. Més enllà que siguem o no jueus, és important –d’acord amb el funcionament del món i, de fet, perquè el món evoluciona com ho ha fet- que hi hagi almenys un estat al món en el qual la identitat del poble jueu estigui el màxim de protegida possible. Això no vol dir que hagi de ser l’únic lloc al món, al contrari, on això passi, però sí que és fonamental que existeixi un estat amb aquestes característiques. Al capdavall, la mera existència de l’estat jueu facilita la vida a les persones que viuen la seva judeïtat arreu del món, amb independència que aquesta vivència sigui compatible amb la lleialtat a la comunitat nacional on viuen, treballen i en formen part sense matisos.
- L’estat d’Israel com a expressió política de les aspiracions nacionals del poble jueu. Com molts altres pobles del món, el poble jueu ha aconseguit bastir el seu propi estat, on es pot garantir no només la pervivència de la seva religió, sinó també el seu caràcter nacional. L’èxit del sionisme, acreditat amb la recuperació, l’assoliment i la pervivència d’un estat propi per al poble jueu, pot servir de guia per altres pobles la identitat dels quals estigui compromesa pel simple fet que no tenen un estat seu al darrere. Per exemple, el miracle de la revitalizació de la llengua hebrea, que ha esdevingut la llengua normal i comuna d’Israel, evidencia que sempre hi ha lloc per a l’esperança.
- L’estat d’Israel com a democràcia, això és, el govern del poble, pel poble i per al poble. Una de les contribucions fonamentals d’Israel al món, més enllà de la cultura entesa en el sentit més ampli possible, ha estat la de demostrar que fins i tot en condicions més que dures, la millor manera de sobreviure com a Estat és a través d’un règim democràtic. Per aquest motiu, i per ser on és, Israel ha esdevingut un baluard contra el totalitarisme, fins al punt que si Israel caigués (cosa altament improbable), la nostra civilització tindria els dies comptats.
Per aquests tres motius, i d’altres, la solidaritat amb Israel esdevé un imperatiu per a qualsevol persona mínimament compromesa amb la llibertat. El suport a Israel, que cadascú vehicula com pot i li sembla, passa per assumir com a evident el dret de l’estat jueu a existir.
Des de fa 60 anys hi ha qui qüestiona el dret d’Israel a existir. I força la bona gent a entrar en el debat, encara que, com va dir un polític israelià, Abba Eban, “ningú no fa cap servei a Israel proclamant el seu dret a existir” ja que la “legitimitat d’Israel és axiomàtica i sense reserves”. Tanmateix, cal insistir-hi: Israel té dret a existir perquè és. I el dret a existir implica el dret de defensar-se i el deure de l’Estat a defensar els seus ciutadans. No hi haurà fi del conflicte fins que no calgui reiterar més aquesta obvietat.
Avui ens hem aplegat un centenar de persones en motiu del 60è aniversari de la proclamació de l’Estat d’Israel. Som més dels que alguns voldrien. De la mateixa manera, també sabem que no hi som tots els qui hi podríem ser.
Aquesta trobada ha de servir, modestament, per trencar determinades inèrcies que juguen contra la pau, la llibertat i la convivència pacífica de les persones i els pobles.
Per tot això i no obstant això, cal que no oblidem mai les paraules que ressonen cada any des d’un cim en el desert de Judea, damunt del Mart Mort: Massada no tornarà a caure.
Només ens resta, als convocants, donar-vos les gràcies per haver vingut.
Visca Israel i visca Catalunya
.jpg)
Escrits
0 comentaris:
Publica un comentari